Reformulant el paradigma de l’alta gestió pública

Entre dues esferes: Management vs. política

Reticències al canvi

No és fàcil. A la vista està quan tothom en parla però cap administració (és a dir, cap partit polític en el poder) acaba d’implementar un cos d’alta gestió pública.

L’article 13 de la Llei 7/2007, de 12 d’abril, de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic estableix la figura del personal directiu professional:

“El Govern i els Òrgans de Govern de les Comunitats Autònomes podran establir, en desenvolupament d’aquest Estatut, el règim jurídic específic del personal directiu així com els criteris per determinar la seva condició, d’acord, entre uns altres, amb els següents principis:

1. És personal directiu el que desenvolupa funcions directives professionals en les Administracions Públiques, definides com a tals en les normes específiques de cada Administració.
2. La seva designació atendrà a principis de mèrit i capacitat i a criteris d’idoneïtat, i es durà a terme mitjançant procediments que garanteixin la publicitat i concurrència.
3. El personal directiu estarà subjecte a avaluació conformement als criteris d’eficàcia i eficiència, responsabilitat per la seva gestió i control de resultats en relació amb els objectius que els hagin estat fixats.
4. La determinació de les condicions d’ocupació del personal directiu no tindrà la consideració de matèria objecte de negociació col·lectiva a l’efecte d’aquesta Llei. Quan el personal directiu reuneixi la condició de personal laboral estarà sotmès a la relació laboral de caràcter especial d’alta adreça.”

No obstant això, molt poques administracions des de l’entrada en vigor, han desenvolupat l’establert a l’EBEP.
Asseure les bases no hauria de ser tan difícil, si s’ha de jutjar per la quantitat d’experts en la matèria que s’han pronunciat sobre la figura del directiu públic. Però molt em temo que és més un problema de reticències de la pròpia cúpula política que d’establiment d’un marc a l’empara del que l’EBEP estipula.

La primera reticència al canvi (i possiblement la més important) és que els aparells dels partits utilitzen els càrrecs intermedis, de lliure designació, com a sistema per col·locar afins als partits polítics de torn. Normalment ens trobarem amb persones amb cert currículum però ignorants en major o menor mesura de la res pública i de la seva gestió.

Fins ara, a més, tampoc es donen els mètodes adequats perquè s’avaluï l’acompliment d’aquests càrrecs (tal com estableix l’article 20 de l’EBEP) i per tant, a la pràctica, el que ens solem trobar en el millor dels casos, són càrrecs intermedis continuistes de la gestió anterior i que no innoven ni milloren l’estructura que gestionen.

Saber com volen que siguin aquests directius públics professionals per part dels polítics que governen és una de les incògnites a resoldre.

En qualsevol cas, aquestes figures es mouran en dues esferes molt determinades, la del management i la política. Ambdues haurien de trobar un equilibri basat en els resultats eficaços i eficients, l’ètica i la responsabilitat.

No obstant això, aquestes esferes (condemnades a entendre’s) podrien arribar a ser la causa del fracàs de la implementació del directiu públic si no es dota jurídicament a aquestes persones amb una regulació que marqui la independència en com es gestionen els objectius polítics sense ingerències polítiques.

Posem per exemple la figura que el Govern de Castella-la Manxa ens descriu en la Llei 4/2011, de 10 de març, de l’Ocupació Pública de Castella-la Manxa (articles 13 al 15).

Requisits: ser funcionari del grup A i acreditar capacitats directives. Excepcionalment poden no ser funcionaris de carrera sempre que es prevegi en la relació de llocs de treball i es reuneixin els requisits exigits.

La designació serà discrecional, atenent a principis de mèrit i capacitat, idoneïtat, publicitat i concurrència.
La persona serà avaluada com a mínim de manera anual, i el cessament es durà a terme per les causes previstes per al conjunt dels funcionaris, per una avaluació negativa i -atenció- per decisió discrecional.

Des del moment en què, independentment de l’avaluació que s’efectuï al directiu públic, existeix la possibilitat legal de cessar-ho de manera discrecional, la implementació –a la meva manera d’entendre- ha fracassat.
Si la cúpula política no és capaç de cedir al directiu públic un alt grau d’independència en la gestió (separant política i management), sabent a més que aquest és designat discrecionalment (per tant, dotat a priori de confiança política) ens arrisquem a no millorar l’estructura ni dotar-la de nous mecanismes que de bon segur ajudarien a modernitzar l’organització.

Ens enfrontem a nous paradigmes i les organitzacions de caràcter públic han de necessàriament evolucionar per adequar-se als temps que corren.
Han de ser necessàriament més àgils; més i millor preparades per donar respostes òptimes als ciutadans.

Aquest canvi passa per redefinir funcions i objectius. Així mateix, fa falta trobar el nexe que uneixi treballadors i cúpula política amb una nova gestió dirigida per un expert en management que a més tingui un rol més connector que jeràrquic, que aprofiti la capacitat creativa de l’entorn i sàpiga potenciar el treball en xarxa, prioritzant la col·laboració per sobre de la imposició del mètode.