Don’t feed the trolls: no les sigas el juego.

Don't Feed The Trolls

No me entra en la cabeza, y sinceramente prefiero que no lo haga, cómo es posible que delante de una tragedia haya personajes y personajillos que se alegren de la desgracia ajena.

Las redes sociales tienen muchísimas cosas positivas, y en especial Twitter. Rapidez a la hora de conocer notícias, interactuación, posibilidad de conocer a personas que en el entorno físico habitual sería muy difícil hacerlo, seguir a aquellas personas o medios que nos son interesantes, y cómo no, leer a veces auténticas barbaridades.

Cuando empecé en Twitter, allá por el 2009, no habían apenas trolls. Algún despistadillo, pero poco más.

Luego llegaron los trolls con un componente político, que suelen proliferar en fechas señaladas. No déis de comer a los trolls, se empezó a decir. Porque contestarles era básicamente cansado, y en el fondo sabías que nunca se llegaba a buen puerto.

Sin embargo, esta tercera generación de trolls, es una generación de niñat@s sin complejos, muchos con identitad real y acné mental que  se superan a sí mismos cada día.

Y es que no hay un atisbo de esperanza. Ya sabemos que no deberíamos dialogar (dialoQUÉ?) con ellos (argumentos, dos parágrafos antes), pero ahora la moda está en retuitearlos.

Maravilloso. Lo que nos faltaba. Ofendámonos y publicitemos las estupideces para que todos tengamos un time line intoxicado, lleno de imbecilidades supinas que no van a cambiar el hecho de que esta gentuza existe y seguirá existiendo. Así, nos cabreamos todos, ellos ganan y el resto del mundo mundial pierde. Vuelvo a hacer hincapié en porqué no se puede dar de comer a los trolls: nunca, repito, nunca jamás se llega a buen puerto.

No podemos cambiar esto. Lo siento, pero alguien tiene que decirlo. Lo que sí que está en nuestras manos es qué hacemos cuando esta situación pasa. Si los retuiteamos, aunque sea para reportarlos a la Policia (que no hará nada o casi nada), les damos una publicidad que no merecen.

Así que no importa quán ofendido estás, no importa el bien que piensas que haces retuiteando barbaridades a la Policia o a la administración de turno. Sólo importa que seas parte de la solución y no de la publicidad del problema.
Por favor, cuenta hasta 10 antes de contestar o retuitear a un troll. No les sigas el juego.

foto de USA Today

Mònica Lewinsky: un cas real

Els que ja tenim una edat recordem el fet. Sí, anecdòtic, però va donar la volta al món.

De casualitat ha caigut a les meves mans una xarla de la mateixa Mònica que podeu trobar al TED. Durant 21 minuts explica la desgarradora història que va viure, per culpa d’una errada. Perquè sí, té raó, va ser una errada i les errades les cometem tots. Però l’abast del seu error li va canviar la vida. El que ara anomenem clarament com a ciber-assetjament, va quasi destrossar una jove de 22 anys al 1998. Emocionada i emotiva Lewinsky que ens deixa frases tan colpidores com aquestes:

In 1998, I lost my reputation and my dignity. I lost almost everything, and I almost lost my life.

I realized she [her mother] was reliving 1998, reliving a time when she sat by my bed every night, reliving a time when she made me shower with the bathroom door open, and reliving a time when both of my parents feared that I would be humiliated to death, literally.

It’s also not just about saving myself. Anyone who is suffering from shame and public humiliation needs to know one thing: You can survive it.

No deixeu d’escoltar-la, perquè paga la pena.

Tot sufriment dóna pas a la superació,  però els més dèbils sovint es queden pel camí.

The Price of shame by Monica Lewinsky [recurs disponible en English]

Un altre món és possible: gràcies, desconeguts/des!

 

Avui he presenciat per primer cop un accident de trànsit just davant meu. Anava per la Ronda Litoral, de camí a casa després d’una jornada de feina, quan a l’entrada del túnel (a prop de la sortida 22) direcció Llobregat, una moto s’ha estavellat amb un camió que estava aturat per la retenció que hi havia.

El conductor, confiat, no ha vist el camió aturat i en frenar ha derrapat i s’ha estampat amb ell. De l’impacte -el qual us asseguro que m’ha fet por- la moto ha quedat a trossos en un cantó i el conductor ha marxat en direcció contrària fins a topar amb un lateral.

Tothom ens hem quedat glaçats, sense respiració. Però han estat només uns instants en què de sobte no sé com, entre vàries persones hem aturat la Ronda, hem anat a veure com es trobava el conductor i immediatament he trucat al 112.

Des del primer moment, la noia del 112 m’ha atès amb moltíssima amabilitat i diligència, i de seguida havia anotat tot el que havia passat i ja havia avisat una ambulància i a la guàrdia urbana.

La resta de conductors s’han començat a impacientar (el camió estava ocupant  un carril i l’accidentat estava estirat en l’altre) i mentre el camió es posava darrera de l’accidentat (tan per deixar passar els cotxes com per protegir-lo) una persona desinteressadament darrere del mateix camió, s’ha posat l’armilla reflectant i ha començat a desviar el trànsit cap al carril que havia quedat lliure.

Tant el conductor del camió com dues o tres persones més es dedicaven amb cura a buscar els efectes personals de la persona accidentada mentre una infermera i jo mateixa procuràvem que la persona no es mogués.

Com és habitual, sempre et trobes al típic conductor maleducat i egoista que et crida perquè “esteu ocupant un carril i arribo tard”, però per sort, són els menys. L’únic, de fet.

L’ambulància i la Guàrdia urbana han vingut als 10 m i s’han fet càrrec del trànsit i de l’accidentat. Han estat tan amables, tan implicats i tan agradables tots ells que he marxat amb la sensació que tenim un gran, grandíssim servei públic.

Mentre escric aquest post s’ha posat en contacte la guàrdia urbana de nou amb mi perquè li detallés de nou l’accident. De nou, tracte exquisit i cordial.

No sabeu el goig que em fa saber que malgrat tot, encara queden persones bones en aquest món.

Des d’aquí us vull donar les gràcies, les GRÀCIES en majúscules, amics desconeguts i desconegudes, als que heu ajudat desinteressadament o perquè era la vostra feina: un altre món amb tots vosaltres és possible.

I al conductor li desitjo que es recuperi aviat. Per sort, només quedarà en un ensurt malgrat l’increïble accident que ha patit.