IMG_1931

El model turístic de Barcelona

Que s’ha de repensar el model turístic de Barcelona, és indubtable. Que per repensar aquest nou model (necessàriament sostenible i equilibrat), cal fer una foto on es vegi quin és l’escenari actual, de calaix.

Perquè, per ser honestos,  aquells que defensen una Barcelona turística pel que reporta econòmicament, haurien de dir també que és un sector volàtil, on avui els turistes hi són i demà -per causes alienes o locals- no hi són. I també dir que els llocs de treball que reporta són la majoria inhumans en horaris i sous.

Que malgrat els diners semblin ser la part més llaminera i raó principal per afavorir aquesta oferta turística, hem de ser crítics perquè en aquests moments la pressió turística genera molèsties i estrès als habitants de la ciutat, que som els que vivim aqui tot l’any.

Perquè les genera, sí. I ja estic cansada que els diners ho justifiquin tot i passin per sobre del benestar dels ciutadans. 

Com a ciutadana de Barcelona no vull veure que comerç que tanca, bar que obre. Perquè en aquest pais, la emprenadoria sembla ser que és això: acabar muntant un bar. I si és de tapes millor, que no cal gaire experiència. I infinitat de terrasses amb rutes gastronòmiques fins a la matinada, i soroll i brutícia i cues inacabables en llocs on tu com a ciutadà fa anys que no hi vas ( si és que hi has anat mai) perquè sempre està ple.

I no, no vull acceptar que ens venguin les millores de la ciutat com a benefici per al ciutadà, quan ens topem amb realitats com la reforma de l’avinguda del Paral·lel, que es va fer fora del Pla d’Usos per a que els creueristes que ens visiten en qüestió d’hores puguin passejar cap a la Pl. d’Espanya i així “descongestionar” la ja congestionada Rambles, mentre que per altra banda l’ajuntament ens argumentava als veïns/es del Poble Sec lo bé que ens sentiriem quan instal·lessin rotondes per tal de connectar el Poble Sec amb Ciutat Vella i l’Eixample i poder integrar més bé el Poble Sec amb la resta de la ciutat. Ara resulta que no tenim rotondes, i estem més assediats que mai per hordes de turistes que invaeixen literalment el nostre espai vital els 365 dies de l’any.
Barcelona no pot seguir creixent en oferta hotelera/turística perquè ens perjudica. I no, no estic en contra tampoc del turisme (com creuen alguns quan els parles d’allò que no volen sentir), però sí que ho estic d’un model que sembla no tenir sostre de creixement en una ciutat a la que cada cop li costa més absorvir-ho.

Crec que hi ha dues coses que Barcelona ha perdut: el respecte i la identitat. El que no sé és si encara hi som a temps de recuperar-los.
    
    
    
 

CC9dmtAWYAAGqjy

La no-decisión

Cuando nos hablan de los conflictos públicos en términos de competencia, normalmente se suelen referir a los conflictos positivos de competencia, es decir, aquellas administraciones o paises que consideran que tienen la competencia sobre la misma cosa y un tercero le toca dirimir sobre la cuestión.

Pero no son tan frecuentes los conflictos negativos, aquellos en que una competencia no es asumida por nadie porque nadie cree que sea suya.

En Ciencia Política estudiamos al detalle la no-decisión. La estudiamos porque las consecuencias de no decidir sobre un tema de relevancia pública, es en sí una decisión. Y no hay no-consecuencias, esa no es la lógica.

El Mediterráneo es un mar lleno de historia y de historias. Desgraciadamente, los conflictos internos de países africanos, el hambre, la miseria, las enfermedades y las ganas de tener aquello que tiene en mayor o menor medida el primer mundo, hace que cada año se arriesguen miles de inmigrantes que piensan que no tienen nada que perder y sí mucho que ganar.

Hoy nos hemos levantado con la escalofriante noticia del accidente en el Canal de Sicilia, la peor tragedia desde la II Guerra Mundial.

http://www.lavanguardia.com/internacional/20150419/54430036465/accidente-siclia-peor-tragedia-mediterraneo-guerra-mundial.html

Se exige una respuesta internacional a un conflicto en el que nadie quiere ser actor principal de la historia. La UE, cuya debilidad en defender y asumir un papel en política unitaria exterior es por todos sabida, deja a los estados miembros (en especial a Italia, Grecia y España) que actuen bajo su propio criterio en lo referente a sus territorios soberanos debido a que nadie quiere asumir el coste.

La actuación en solitario de estos países, soberanos de su propio territorio, desgrana la cruda realidad contradictoria de decidir ayudar en una situación humanitaria o de decidir no hacerlo ante una posible amenaza de inmigración masiva.

Y es que hoy mismo el presidente de España lanzó el mensaje de “ya no valen palabras, hay que actuar” cuando hace apenas un mes se oponía convenientemente a una operación conjunta de salvamento europeo ante el riesgo de un “efecto llamada”.

La no-decisión de la UE, unido a la inoperatividad de los paises originarios de estas personas y de los propios fronterizos con el Mediterráneo, hace que los inmigrantes sean las víctimas silenciosas de mafias y de aquellos paises que miran hacia otro lado.

En 2014 murieron 3.400 inmigrantes en el Mediterráneo. El equivalente a dos Titanics.

http://edition.cnn.com/2015/04/19/africa/italy-migrant-boat-capsizes/index.html (La CNN ya lo llama genocidio)

http://www.theguardian.com/world/2015/apr/17/death-mediterranean-africans-migrant-sea-libya?CMP=fb_gu 

10985876_10152972341504930_4310230815796878201_n

IMG_1066

El Congost de Mont-Rebei

Feia temps que volia fer el Congost de Mont-Rebei. Les fotografíes que havia vist m’havien cridat molt l’atenció per la increïble sensació de natura i bellesa que aquest lloc transmet.

I per fi ho he fet.

Val a dir que el problema que vaig tenir a l’hora d’elaborar la ruta, era saber exactament on havia d’anar. Al final, vaig descobrir que, si vens de Barcelona:

1) Si has agafat la C13 (Pel Pantà de Camarasa) l’opció més recomanable és per Guàrdia de Noguera (o Guàrdia de Tremp) i agafar direcció Pont de Montanyana. Són uns 25km de carretera estreta i dolenta, passant per pobles com Estorm, Moror i Alsamora però no hi ha cap problema. Hi ha indicacions per arribar al Congost de Mont-Rebei.

2) Si has agafat la N-230 (passant per Lleida, cap a Vielha) t’has de desviar a la dreta per Pont de Montanyana direcció Alsamora. Amb aquesta ruta es fa més quilòmetres en general però menys de carretera dolenta (que és el darrer tram).

Sigui per una ruta o sigui per l’altra, no hi ha pèrdua. Hi ha un pàrquing de pagament (indiquen que els diners són per a la conservació de l’espai natural) però que s’omple de seguida, per tant, no és difícil d’esbrinar que heu arribat quan veieu cotxes aparcats al marge de la carretera.

Hi ha una caseta on et donen informació. La ruta clàssica és d’uns 10km en total, amb unes vistes impressionants.

Diuen les indicacions que es pot fer en 55 minuts (només anada), o sigui que en 2 hores es pot fer el recorregut. El cas, però, és que depèn molt de la teva condició física, les ganes de fotografiar i gaudir del paisatge, i també de la quantitat de gent que t’hi trobes. Perquè en dies senyalats com ahir, creieu-me si us dic que per moments pensava que era com passejar pel centre de Les Rambles.

Al principi us trobareu que podeu agafar dos camins per fer la mateixa ruta, un per la vora del pantà (menys dificultós però té l’inconvenient que si el pantà porta aigua hi ha una part que s’inunda) i el camí per la muntanya, amb un ascens continuat i una baixada final per una trialera plena de pedres, que per mi va ser potser de lo més dificultós del camí.

Aixó sí, allà tenies la companyia de nens, gent gran i gossos que fan el mateix camí que estàs fent tu, la qual cosa t’anima a seguir endavant ;-)

Després de passar un pont metàl·lic, comença la ruta més bonica. Ja estem al començament del Congost i el camí es fa més estret. Després d’una darrera pujada una mica intensa, tenim les vistes més espectaculars del Congost de Mont-Rebei: el camí s’ha fet excavant en plena roca i s’ha de tenir precaució, però val la pena observar el paisatge.

Durant el camí ens trobarem llocs on descansar. Fins i tot hi ha seients de fusta en mig del Congost, tot i que el lloc és força estret. Contempleu quina meravella de vistes!!

De tornada és més fàcil i es triga menys.

En total, nosaltres el vam fer en 4 hores, parant per dinar i fotografiant les vistes. Vam utilitzar bastons, cosa no imprescindible però sí recomanable pels desnivells que hi ha. Altament recomanable portar aigua.

Per últim, i no menys important: tot i que hi ha molts infants que fan aquesta ruta, hi ha parts que poden ser un pèl dificultoses. Val a dir que mentre estàvem gaudint de les vistes, un helicòpter va aparèixer. Vam sentir (de manera no oficial) que una parella havia relliscat i una dona s’havia trencat una cama. Coses d’aquestes poden passar, però si anem preparats i amb prudència, és una excursió que val molt la pena.

També ens vam assabentar que el Congost de Mont-Rebei està en perill per una presa que la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i l’empresa Endesa volen crear.

La plataforma “El Congost de Mont-rebei, Patrimoni de Tothom – No a la Presa d’Endesa” ha creat a la pàgina web http://www.change.org una petició de signatures per aturar el projecte.

Si esteu interessats, podeu informar-vos i signar aquí.

SALVEM LA NATURA

PETITS GESTOS, SUMATS, FAN PINYA

IMG_2015-04-06 17:38:30IMG_2015-04-06 17:38:17IMG_1043IMG_2015-04-06 17:38:25IMG_2015-04-06 17:37:58 IMG_1066IMG_2015-04-06 17:38:11    IMG_1080 2

IMG_2015-04-06 17:38:39