La historia de los “moscosos” o días personales de los empleados públicos…

Recientemente ha llegado a mi uno de esos correos electrónicos que se envían.

Esta vez habla de los días de asuntos personales de los trabajadores públicos, los llamados “moscocos”, y que ahora los políticos han sacado por tratarse de un “privilegio”.

¿Privilegio? veámolo:

Javier Moscoso del Prado y Muñoz, Ministro de Presidencia de Felipe González. Aprobó los “días Moscosos” el 23 de diciembre de 1983 a cambio de no incrementar los sueldos según el IPC que era del 12,2%

Los funcionarios (y estatutarios) perderemos tres días de los seis de libre disposición -los llamados ‘moscosos’- y se quedarán también sin los días libres adicionales en función de su antigüedad -los ‘canosos’-, según ha anunciado el ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro. Los Moscosos no son un privilegio de los funcionarios y estatutarios en relación al resto de los trabajadores sino que se trata de una compensación que se hizo en el año 1983 por no subir el sueldo

IPC del año 1983 según el INE

El Ministro socialista de Presidencia era Javier Moscoso del Prado y Muñoz. Se reunió con los sindicatos, por orden de Felipe González, para negociar una compensación en “tiempo” a cambio de no incrementar las retribuciones en una cantidad equivalente al IPC que era un 12.2%. La negociación sindical de aquel año la realizó personalmente Moscoso y uno de los sindicatos que negociaron con Moscoso fue la CESM. El encuentro se realizó en el edificio Semilla del palacio de La Moncloa durante el mes de diciembre de 1983. Por parte de Cesm asistieron el Secretario General Juan Blazquez Sánchez, Eduardo de Porres Vicesecretario General, el letrado Andrés Salcedo de Mingo y las dos personas que durante años negociaron las subidas salariales: el Cántabró  José Manuel Rubín de Celís y el Aragonés José Luis Ansón. En la reunión el Ministro explicó la pésima situación económica de aquel año que impedía el incremento y la propuesta que era comenzar la pérdida del poder adquisitivo del 12,2% mediante una compensación de seis días de dispensa, es decir los “Mocosos”. Hubo otras reuniones con ortos sindicatos en las que los representantes de CC.OO quizás eran Fernando Pérez Iglesias y José María Fidalgo, traumatólogo de La Paz.

Para legitimizar los Mocosos se publico en el BOE del 22 de diciembre de 1983 la Instrucción de 21 de diciembre de 1983 (Moscosos) de la Secretaria de Estado para la Administración Pública.

La propuesta de los “Moscosos” era un timo para los funcionarios

La propuesta de dar seis días a cambio de no incrementar un 12,2% los sueldos no era proporcional y el número de días que correspondían a la perdida porcentual era de 30,5; es decir perdimos 24,5 días. Pero aquellos años eran especiales. Todos los españoles remábamos en la misma dirección y los pactos de estado eran una realidad. El resultado fue que Cesm, CC.OO y UGT aceptamos aquella perdida adquisitiva parcialmente compensada en días y “nos tragamos a sabiendas el timo”. Los funcionarios, los médicos y resto de profesionales de la sanidad lo comprendieron y aunque más pobres lo aceptaron.

Clausula secreta que se incumplió

Para no mentir entre Moscoso y la Cesm hubo una “cláusula secreta” que no se cumplió y que consistía en la desaparición de la Colegiación Obligatoria para los médicos que trabajábamos en la Sanidad Pública. Para comprender este acuerdo hay que tener en cuenta las ideas de la OMC en aquellos tiempos. El Presidente era Ramiro Rivera que protagonizó un intento involucionista, denominado “Operación Primavera, en la época del Ministro Ernest Lluch.

El Gobierno de Rajoy se salta el acuerdo de los “moscosos” a la torera

Ahora años después, el Gobierno se olvida de aquello y nos quita además de la paga extra nuestros seis mocosos. Aquellos que nos dieron a cambio de no incrementar nuestro sueldo en un 12,2%

Por si fuera poco los “canosos” también fuera

Por si fuera poco quita los llamados “canosos” lo que constituye otra modificación en las condiciones laborales y que tumben puede traducirse a términos monetarios. Para más inri, el gobierno castiga más aquellos con más antigüedad. Invitamos desde aquí Vicente Matas, coordinador del Centro de Estudios de CESM-Granada y experto en cálculos salariales en estimar el dinero perdido con el pacto de los mocosos y su traducción a Euros.

Le decimos al Ministro Cristóbal Montoro aquella frase de Fernando Fernán Gómez ¡Vayase a la mierda!

Se puede decir más alto pero no más claro.

 

Presentació de l’ideari de la Xarxa d’Innovació Pública (XIP)

Aviat farà un any de la presentació pública de la XIP a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. Va ser el 14 de juny de 2011 i des de llavors que s’hi han anat afegint nous membres provinents de totes les administracions que han ajudat a fer la XIP més gran i més present a la societat amb múltiples iniciatives.

Ara toca presentar-vos l’Ideari de la XIP que hem treballat en 6 grups durant uns mesos per consolidar les línies inicials plasmades al manifest de la XIP. L’Ideari defineix les diferents vies sobre les quals hem d’organitzar les actuacions de la XIP per continuar mirant de millorar l’Administració pública.

Ens fa molta il·lusió presentar-lo perquè és una nova manera de construir les organitzacions i les seves propostes, amb plena sintonia amb els temps actuals: posar d’acord moltes persones diferents des del diàleg i el treball col·laboratiu, i fer-ho des de baix buscant l’acord i passant-nos-ho bé ;-) . Per això, de moment, hem organitzat dos actes als quals ens encantaria convidar-vos:

– Dimarts 12 de juny, a Girona, de 16.30 a 18 h (auditori Josep Irla de la Delegació del Govern de la Generalitat. Pl. Pompeu Fabra, 1)

A Girona, hi intervindran:

– Anna Cabañas
– Sergi Xaudiera
– Pau Canaleta, amb una ponència sobre la força de les xarxes

– Dijous 14 de juny, a Barcelona, de 16.30 a 18 h (sala d’actes de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. c/ Girona, 20)

A Barcelona, hi intervindran:

– Mireia Plana, que presentarà l’acte.
– Patrícia González, que explicarà l’ideari i les propostes d’acció.
– Joan Subirats, catedràtic de Ciències Polítiques (UAB) amb la ponència “La XIP en el món de les xarxes socials i del treball col·laboratiu”.

 Per assistir a l’acte, cal emplenar un formulari en la pàgina de la XIP. Cliqueu aquí.
Si estàs relacionat amb el món de les administracions públiques, t’agraden les TIC, la innovació, el treball col·laboratiu i les ganes de millorar el teu voltant.. no t’ho pots perdre!!! 

Ningú no dóna duros a quatre pessetes

Posem per cas que des de 1982 un treballador mileurista hagi perdut un 42% de poder adquisitiu fins l’any 2007, amb independència dels diferents cicle econòmics.

Posem per cas que a aquest treballador se li hagués atorgat alguna compensació no monetària (tipus dies de lliure disposició o un tiquet-menjador de 5€ a la setmana, per exemple) perquè l’empresari reconeix que realment aquesta pèrdua de poder adquisitiu any rere any és real i no pot o no vol compensar de cap de les maneres això.

Posem per cas que arriba una crisi econòmica en la que el capitalistes per una banda i els governs, per l’altra, provoquen un col·lapse mundial del que, a més, ni se senten responsables ni se’ls cau la cara de vergonya per haver jugat alegrement amb els diners de molta gent ignorants de les regles del joc.

Tornem ara al nostre treballador, que ja porta un 42% de perdua adquisitiva i li treiem un 5% de mitjana (en funció del seu salari) perquè si no, a l’empresa no li surten els números.. i total, què és un 5% si el pobre desgraciat ja porta un 42%??

Com que a l’empresa li segueix sense sortir els números, decideix que aquest treballador li serà congelat el sou almenys 3 anys amb posterioritat de la baixada dels 5%. Clar que amb això tampoc li arriba i ha de fer d’altres mesures restrictives perquè el desastre que ella mateixa ha provocat juntament amb altres ara és cosa de tots.

Calculant a grosso modo, a aquest pobre treballador ja deu portar un 60% de pèrdua de poder adquisitiu, però és clar, sempre és millor que estar sense feina, malgrat no arribar a final de mes des de fa anys. Cert, hom podem estar contents i posar un somriure perquè la cosa pinta mal.

Paral·lelament a aquest pobre desgraciat, i veient les fusions de bancs i caixes, descubrim que els senyors que porten barret i cua de porc continuen guanyant diners i a més, el negoci de l’especulació, els hi dóna també beneficis. Sembla que ja els veig rebolcant-se en la seva pròpia merda plens de satisfacció.

Però, com és normal quan tenim un forat de la mida d’un trolebús a la butxaca, a l’empresa continua sense que li surtin els números i llavors, sota el principi de L’Óreal “porque yo lo valgo”, es carrega la poca contraprestació que li havien donat al pobre desgraciat per compensar una miqueta tots els anys perduts, es carrega una part de la feina i del sou dels treballadors més febles i es fulmina la negociació col·lectiva perquè, total…de què serveix? És que fins i tot un dret constitucional com aquest està sobrevalorat, per molt dret fonamental que la llei li atorgués, què vol que li digui.

Llavors, quan el treballador aixeca la veu, que és quasi com un miracle ja que avui en dia només aixequem la veu per cantar un gol del Barça, llavors és quan el setè de cavalleria es tira a sobre del desgraciat de torn.

Com gosa aquest desgraciat a aixecar la veu, pregunten els uns i els altres?? Si a sobre té feina de per vida!! Com és d’insolidari… i quan el pobre treballador intenta explicar que trontollen els tres pilars bàsics de l’estat del benestar, algú s’atreveix a afirmar.. no, no, el Barça, la lliga i la champions no corren perill, podeu estar tranquils.

I de mentres, els senyors del barret i cua de porc miren des del fangal l’escena amb goig, mentre un li recorda a altre la única norma que queda hores d’ara vigent:

“Tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que altres” ***

 

***  Frase final de “La revolta dels animals” de George Orwell