El model turístic de Barcelona

Que s’ha de repensar el model turístic de Barcelona, és indubtable. Que per repensar aquest nou model (necessàriament sostenible i equilibrat), cal fer una foto on es vegi quin és l’escenari actual, de calaix.

Perquè, per ser honestos,  aquells que defensen una Barcelona turística pel que reporta econòmicament, haurien de dir també que és un sector volàtil, on avui els turistes hi són i demà -per causes alienes o locals- no hi són. I també dir que els llocs de treball que reporta són la majoria inhumans en horaris i sous.

Que malgrat els diners semblin ser la part més llaminera i raó principal per afavorir aquesta oferta turística, hem de ser crítics perquè en aquests moments la pressió turística genera molèsties i estrès als habitants de la ciutat, que som els que vivim aqui tot l’any.

Perquè les genera, sí. I ja estic cansada que els diners ho justifiquin tot i passin per sobre del benestar dels ciutadans. 

Com a ciutadana de Barcelona no vull veure que comerç que tanca, bar que obre. Perquè en aquest pais, la emprenadoria sembla ser que és això: acabar muntant un bar. I si és de tapes millor, que no cal gaire experiència. I infinitat de terrasses amb rutes gastronòmiques fins a la matinada, i soroll i brutícia i cues inacabables en llocs on tu com a ciutadà fa anys que no hi vas ( si és que hi has anat mai) perquè sempre està ple.

I no, no vull acceptar que ens venguin les millores de la ciutat com a benefici per al ciutadà, quan ens topem amb realitats com la reforma de l’avinguda del Paral·lel, que es va fer fora del Pla d’Usos per a que els creueristes que ens visiten en qüestió d’hores puguin passejar cap a la Pl. d’Espanya i així “descongestionar” la ja congestionada Rambles, mentre que per altra banda l’ajuntament ens argumentava als veïns/es del Poble Sec lo bé que ens sentiriem quan instal·lessin rotondes per tal de connectar el Poble Sec amb Ciutat Vella i l’Eixample i poder integrar més bé el Poble Sec amb la resta de la ciutat. Ara resulta que no tenim rotondes, i estem més assediats que mai per hordes de turistes que invaeixen literalment el nostre espai vital els 365 dies de l’any.
Barcelona no pot seguir creixent en oferta hotelera/turística perquè ens perjudica. I no, no estic en contra tampoc del turisme (com creuen alguns quan els parles d’allò que no volen sentir), però sí que ho estic d’un model que sembla no tenir sostre de creixement en una ciutat a la que cada cop li costa més absorvir-ho.

Crec que hi ha dues coses que Barcelona ha perdut: el respecte i la identitat. El que no sé és si encara hi som a temps de recuperar-los.
    
    
    
 

Un altre món és possible: gràcies, desconeguts/des!

 

Avui he presenciat per primer cop un accident de trànsit just davant meu. Anava per la Ronda Litoral, de camí a casa després d’una jornada de feina, quan a l’entrada del túnel (a prop de la sortida 22) direcció Llobregat, una moto s’ha estavellat amb un camió que estava aturat per la retenció que hi havia.

El conductor, confiat, no ha vist el camió aturat i en frenar ha derrapat i s’ha estampat amb ell. De l’impacte -el qual us asseguro que m’ha fet por- la moto ha quedat a trossos en un cantó i el conductor ha marxat en direcció contrària fins a topar amb un lateral.

Tothom ens hem quedat glaçats, sense respiració. Però han estat només uns instants en què de sobte no sé com, entre vàries persones hem aturat la Ronda, hem anat a veure com es trobava el conductor i immediatament he trucat al 112.

Des del primer moment, la noia del 112 m’ha atès amb moltíssima amabilitat i diligència, i de seguida havia anotat tot el que havia passat i ja havia avisat una ambulància i a la guàrdia urbana.

La resta de conductors s’han començat a impacientar (el camió estava ocupant  un carril i l’accidentat estava estirat en l’altre) i mentre el camió es posava darrera de l’accidentat (tan per deixar passar els cotxes com per protegir-lo) una persona desinteressadament darrere del mateix camió, s’ha posat l’armilla reflectant i ha començat a desviar el trànsit cap al carril que havia quedat lliure.

Tant el conductor del camió com dues o tres persones més es dedicaven amb cura a buscar els efectes personals de la persona accidentada mentre una infermera i jo mateixa procuràvem que la persona no es mogués.

Com és habitual, sempre et trobes al típic conductor maleducat i egoista que et crida perquè “esteu ocupant un carril i arribo tard”, però per sort, són els menys. L’únic, de fet.

L’ambulància i la Guàrdia urbana han vingut als 10 m i s’han fet càrrec del trànsit i de l’accidentat. Han estat tan amables, tan implicats i tan agradables tots ells que he marxat amb la sensació que tenim un gran, grandíssim servei públic.

Mentre escric aquest post s’ha posat en contacte la guàrdia urbana de nou amb mi perquè li detallés de nou l’accident. De nou, tracte exquisit i cordial.

No sabeu el goig que em fa saber que malgrat tot, encara queden persones bones en aquest món.

Des d’aquí us vull donar les gràcies, les GRÀCIES en majúscules, amics desconeguts i desconegudes, als que heu ajudat desinteressadament o perquè era la vostra feina: un altre món amb tots vosaltres és possible.

I al conductor li desitjo que es recuperi aviat. Per sort, només quedarà en un ensurt malgrat l’increïble accident que ha patit.

 

 

 

 

 

El Jardí de Vil·la Florida

Ubicats al districte de Sarrià-Sant Gervasi, els Jardins de Vil·la Florida tenen de curiós un petit espai de reflexoteràpia podal.

Em va cridar molt l’atenció quan la informació em va arribar a les mans, ara fa uns mesos, i fins avui no havia pogut anar a veure’l. Hi ha un pediluvi, per netejar i preparar els peus, i una catifa de textures. Es tracta, segons informació de l’ajuntament, una experiència pilot per fomentar la salut dels ciutadans.

Malauradament, la decepció que m’he portat ha estat enorme. Quan he arribat, uns quants nens es banyaven a gust en el pediluvi, de tal manera que era impossible fer-lo servir.
I la catifa de textures estava desordenada, pedres i fusta es barrejaven en els seus espais, i tot estava força brut.

Total, que em vaig quedar en un banc de fusta (trencat, per cert) observant la imatge.

Pares joves, es reuneixen amb els nens per fer servir el pediluvi com la seva piscina particular. I no els importa que hi hagi un cartell que especifica que no és per banyar-se. Només els hi importa la seva llibertat per fer el que els hi dóna la gana. És la seva llibertat i la anteposen al respecte envers coses i persones.

Veient la quantitat de nens que s’hi banyaven, mentre els pares esperaven amb les tovalloles de platja a la vora, a qui coi se li pot acudir posar els peus allà quan de ben segur l’aigua no hi serà massa neta?
És una llàstima que idees tan bones com aquesta siguin malmesas per persones que creuen que la seva llibertat està per davant del respecte de la resta de ciutadans. Ambdós paguem els mateixos impostos i només uns en gaudeixen. I sense cap remordiment.

Dóno les gràcies a l’ajuntament de Barcelona per tan bona idea. Però malauradament no estem preparats per mantenir espais d’innovació perquè “de porc i de senyor, se n’ha de venir de mena“.